Record de Vicent.

Record de Vicent.

Homenatge a Vicent Andrés Estellés.

(Adaptació per la performance de

 Xisco Bernal dels poemes “Un entre tants”, “Els amants”, “El vi”, Sonets a Jacqueley,  Animal de records i Flèrida (2) d’En V.A. Estellés.)

Sras i Srs aquí está Xisco Bernal, lleno de versos y el estómago vacío, por si alguno de vdes tiene a bien cambiarle un verso por un bocadillo o por un beso, - que no sólo del pan vive el hombre, ni la mujer -, mientras se piensan porqué cambiar si por un beso o por un bocadillo de queso les voy cantando los versos que traigo hoy para cambiar. Hoy los versos vienen de Burjassot, de un poeta que es

                                    Un entre tants

Un poeta que diu que

No hi havia a València dos amants com nosaltres

feroçment s'estimem des del matí a la nit.

No hi havia a València dos cames com les teues.

Dolçament les recorde amb els ulls plens de llàgrimes,

amb una terranyina de llàgrimes als ulls.

On ets? On són les teues adorables cames?

Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiars.

                               Creue les nits. Evoque les baranes del riu.

Un poeta que diu que

No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritus que venia
des de la nit, desde la nit fosca de la caverna.

una litúrgia que encenia la taula,
que encenia la casa, que encenia la vida.

Que diu

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes.  Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna lloc.

O

Jacqueley mon amour, així comença aquest llibre que du el teu nom.

Vibren entre les sil·labes els teus pits. No m’ho digues. T’ho dic.

Aquest llibre és un llibre immensament trist, com ho fou la nit

que et vaig conèixer, jackeley, avances guiada per un déu tenebrós

i et veig i t’estime, i en veure’t estime el teu cos esvelt i és

benigne, aquella boca potser gran, cpom una ferida d’amor i els teus

ulls negres, plens d’ales, i els teus cabells oliosos i negres mai

no havia conegut la bellesa, diria amb paraules de shakespeare.

Un poeta del que sabem moltes coses però no pas la seua edat

 ” jo vaig naixer el dia que et vaig posar-te la ma

 entre les cuixes al Metropol.

 M’has preguntat qual és la meua edat;

tu has de saber molt be qual és la meua edat”.

I que diu 

“Els diumenges hi havia la llibertat del ball,

ball suorós i espés, en el vell magatzem,

l’ambient irrespirable d’entrecuix i polles,

les brafades de sexe, els rots de llimonada,

aquells balls setmanals fomentats per les falles, (…)”

per les falles de la posguerra.

O també:

“Hi ha un orb, les mans del qual et saben de memòria,

coneixen de memòria les sinuositats

amables del teu cos, els febrils llocs secrets,

coneixen el volum dolç de la teua sina

i saben com extraure-li tota la seua música,

com en aquella frase, llarguíssima, mortal,

de certa simfonia –recorda’t-  de Beethoven.”

Que diu :

La recatada gràcia dels Jardins dels Serrans,

quan el vespre era com un llençol eixugant-se

–de nit, hi havia allí la clandestinitat,

els homosexuals més pobres de València,

les prostitutes sense carnet, les “amateurs”-.

I que diu, finalment :

“Res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

Cante llavors distret, i raone amb l'oli cru i els productes de la terra.”

No hi havia a València.

No hi havia a València.

(Adaptació de Xisco Bernal per la performance de “Els amants”, “No escric Èglogues” i “Cultura” d'En Vicent Andrés Estellés).



No hi havia a València dos amants com nosaltres
feroçment s'estimem des del matí a la nit.

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una terranyina de llàgrimes als ulls.

On ets? On són les teues adorables cames?
Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, [han passat] molts anys; han passat moltes coses.
(De sobte) [De vegades] encara ens pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre (abraços i besos)[besos i abraços].
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacific de compliments i teles
(i que em perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta de sobte, com un vell huraca
i ens tomba per terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l'aigua, entre un aigua invisible,
entre un aigua claríssima venies pel carrer.
Carrer avall venies entre els solars, els crits,
[del] (els) infants que jugaven en eixir de l'escola,
la dona [que] arreplegava la roba del terrat,
l'home [que] recomponia lentament un rellotge
mentre un [l']amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne.

Jo desitjava a voltes un amor educat
en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
(i tenim) [que te] l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

On ets? On són les teues adorables cames?
No havia a València dos cames com les teues,
amb (la) [eixa] viva alegria (de la) [d'una] virginitat
que sempre venia, pero mai arribava del tot.
Jo et volia així, jo ho volia així :
jo nasquí per (aguardar-te) [esperar-te], per veure com venies.
Fi versió short.

Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien els autobusos de Gandia, de Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobe les teus cames.
(Oh)[Amb tota] la solemnitat de la( teua) carn (tendra),
del teu cos adorable sobre les [teues] llargues cames!

Inútilment recórrec els crepuscles, les nits,

- t'agradava asisitir a l'espectacle gratuït del crepuscle,
L'Eneida traduida en versos de deu sil·labes,
uns versos cereals, pel canonge Riber,
afamats de domassos, de tàctils vermellors;
t'agradava tocar les asproses baranes [del riu] (Cultura,60) -

[Inútilment recórrec Valeǹcia]
Un cadáver verdòs, un cadáver fosfòric
va tocant les anelles, (va) preguntant per tu.

Es desperta [l']Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, [han passat ] dies.
Inútilment recórrec València. No escric Églogues.

Diáleg amb el seu membre, d'En Vicent Andrés Estellés.

Aquesta setmana prepare un preciòs poema del llibre "Versos per a Jackeley", Obra completa,Vol, 7, Eliseu Climent editor, VLC : "Diáleg amb el seu membre, d'En Vicent Andrés Estellés.
Aprofite per introduir alguna informació que pot ser interessant per la comprensió del poema:



És un poema desvergonyit i obscè, medicina necessària per aquesta societat obscena, desvergonyida, hipòcrita i mojigata que no sap què dir de la sexualitat dels nostres jòvens. Especialment de les nostres jòvens.


Diálegs amb el seu membre, d'En Vicent Andrés Estellés.












Diálegs amb el seu membre, d'En Vicent Andrés Estellés.



I

de vegades, ara, encara t'excites i irrites et dreces
i no és com abans i tu i jo ho sabem, i no hi ha un amor
de cuixes obertes o de boca càlida. et veig, alié.
també tu demanes una llibertat o mort que no arriba!
em fas companyia i t'ho agraesc. per les nits de sobte
un punt m'inquietes; i torna la pau, trista, apegalosa.

II

¿amb qui parlaria, sinò fos amb tu, oh fosc i apacible?
et veig com un gos dormint entre uns pèls, una intimitat.
només parle amb tu, nu com em veig ara, isolat i vell.

III

condemnats a la mateixa pena, tu i jo, condemnats
a la mateixa dissort, arrosegant-te a tu o arrossegant-me
tu a mi, sempre junts per la vida, sempre lligats l'un a
l'altre, membre, cor de la vida, amb el qual enraone.

IV

he intentat un altre cop el plaer. m'he acariciat
amb les dues mans l'engonal, he recordat els dies
passats, m'he posat un dit al forat del cul. semblava
que se'm dreçava el membre, i en prende'l a la
meua mà per tal d'niciar una masturbacio s'ha
empetitit, i mire el dia amb una gran tristesa,
amb un sentiment de culpabilitat com mai no l'havia
vist, ací, assegut a la vora del llit.

V

avui et veia tan resplendent, com mai no fores, et veia
dreta i esvelta, graciosa, amb els pits menuts i erectes,
amb el ventre llis, les cuixes arrodonides per un amor,
mig oberta l boca i entre les cuixes el grapat de
safrà negre. he sentit el tristíssim desig de mastrubar-me,
pensant-te, pensant-me viu d'alguna manera. vius
o vivies amb un bon amic meu, però això no era obstacle, i he
iniciat la fosca feina, les meus mans a l'engonal.
he penat ue emm besaves,que m'estimaves, que almeu bon
amic no li era enutjós, i he pensat els teus malucs entre
les meues mans, la teua boca dessota lameua, el trau del
teu entrecuix sota la meua mà i ets tu qui em masturbaves,
lentament i segura, eficaç, sense deixar mai de besar-me,
de fer-me petites coses amb la llengua. després he deixat
el meu tristísim afer i heplorat. rápidament el meu membre
s'havia encogit, havia retornat al seu posat habitual, i
damunt d'ell plorava jo i era inútilque pensàs a prop de mi
la gràcia inconcebible del teu pubis.



si de vegades et mire flàccid, ocell mullat,
no sé què dir-te, car no em contestes, jeus en silenci
tot arrupit, un munt de pena, cendra castíssima.

VI

oh gruta de pèls i nacre, oh llavis secrets
on jo enfonsava la meua boca i la meua llengua
penetrava pètals i tu t'estremies dessota la meua
boca. agenollat entre les teus cames obertes,
m'oferies el sexe i jo ell penetrava amb la llengua profunda
com si m'abocàs a un corrent amb set, i veia crèixer,
tibant, en sentir el plaer, el teu ventre, dur, mentre
dalt els teus dits acariciaven els mugrons impacients.
una i altra vegada llpava el teu cau secret, una i
altra vegada volia mñes llengua per endinsr-la al
teu ventre profund. oh clítori, oh tendra, oh casta
ajaguda al teu llit, agafant-me amb les mans el
cap per tal que no deixàs la pràctica dolça, oh tu,
que ara tristament enyore vessada al teu tálem.



Bibliografia.
Andrés Estellés, V., 1982, Versos per a Jacqueley, Obra Completa vol. 7è, Eliseu Climent ed.,València, pp.263-272.

Coral de Primavera, d'En Vicent Andrés Estrellés

I
La Pimavera té molta literatura
i és un tema asequible a totes les butxaques.
La primavera puja per les parets depressa.
La Primavera torna més esveltes les dones.
La Primavera deixa els arbres plens de fulles.
Hi ha carrers on arriba una llesca de sol.
Hi ha malalts que s'alegren darrere dels cristalls.
No hi ha ric que comprenga per què es queixen els pobres.

Els ocells creuen l'aire. Els poetes fan versos.
Els amants, en els marges, cullen flors anònimes,
i en l'amor de l'abarç els cruixen les costelles.
Prospera una enyorança de vagues illes tendres,
de pecats adorables imperpetrables ja.
Des dels terrats es veu com avança la mar.
Es troba un vers d'Horaci que rima amb l'instant.
I hi ha dones que plantxen amb la finestra oberta.
Van revivint indústries aborígens, ingènues:
bunyols, l'aigua-civâ, campanetes de fang.
Cantem la Primavera agafant-nos pels muscles.
Formem un rotgle càndid cantan la Primavera.
La Primavera corre amostrant-nos les cuixes.
La Primavera toc a totes les anelles.
Toca tres i repic i se'n fuig i se'n riu.
La Primavera puja per totes les escales,
puja pels tubs de l'aigua, rebenta les bombetes.
La Primavera, plena de traques i fum.
La Primavera, plena de banderes i dècimes.
La Primavera plena de noms en les parets.
Cantem la Primavera o ens matem entre tots.

II
Sent el desig, oh Muses, el desig invencible
de cantar els vostres cossos i cantar el vostre ofici.
Us veig com una albreda. M'agrada imaginar-vos
altes com una albreda amb una brisa amable.
Oh Muses, dolces Muses, relativament castes!
D'alguna de vosaltres jo recorde el taló,
el taló blanc i breu en el joc de la dansa.
D'alguna de vosaltres jo recorde els cabells,
els cabells en la brisa, els cabells plens de sol.
D'alguna de vosaltres jo recorde les cuixes,
une cuixes llarguíssimes, totes plenes de lluna.
D'alguna de vosaltres no m'oblide dels pits,
l'alegria dels pits un jorn mentre corrieu.
D'alguna de vosaltres jo recorde els pecats,
els pecats perpetrats de manera innocent.
N'oblide ninguna de les práctiques amables.
Sóc un home agraït per damunt de tota cosa.
Vull que reste ben clar el meu agraiment.
M'haveu fet molt de bé i no sé com pagar-vos.
Veig com navega el cel creuant la Primavera.
En algun lloc hi ha blats bel·ligerants i tendres.
He patit, he esperat, he tornat a patir...
He fet versos, després he deixat de fer versos.
En tot moment sabia que estáveu prop de mí.
Em bastava mirar la blancor del llençol.
Em bastava mirar una pedra de via.
Estàveu en silenci com l'aigua en el pitxer,
o com el julivert en el got de la cuina,
o les inicials en el drap conjugal.
Han passat moltes coses. Recorde poesies
i recorde angoixoses cartes depetició.
Recorde l'ascensor que puja funeral
en la nit d'una casa amb una llum groguenca
i recorde les cames lleugeres de la xica
que baixava corrents per trobar-se amb el nuvi.
Us veig com una albreda, altes com una albreda,
sempre esveltes i tendres, sempre a punt per la dansa.

III
Un so voldria jo, una música amable,
una armonia antiga, un paisatge inocent,
un motiu de frenétiques esperances encara,
un arbre ple de vents, el riu nobles dels salms...
No puc escriure, oh Muses, en llatí,
Veig l'àmfora d'Horaci recostada en una pedra,
Veig els xiprers, el desdeny de Virgili,
M'agradaria viure en el poble, voldria
no baixar cada dia a la ciutat, com ara;
treballar en el poble, estar sempre en el poble;
per le nits, certes nits, al cine, al café,
jugar al dominò, sentir una conca
encesa entre les cames; escoltar
emisores estrangeres, oir un discret tocadiscs,
escriure en el programa anual de les festes,
mirar com passa el tren, la tristor de les nits.
Oh Muses perdoneu-me tots els meus excesos,
En el fons, jo no sóc, com se sol dir, ningú,
De vegades només un poc indecent,
i parle, com se sol dir de vegades,pels colzes.
Però no sóc ningú; vosaltres ho sabeu.
Jo no sé conversar; estic sol; sempre calle,
intente conversar i aleshores... això
sóc indecent, és clar, i arribe fins l'excès.
Hala canteu, jugeu, danseu les vostres danses.
Jo em recolze un poquet i contemple el paisatge.

-------------

Un poema d'amor de postguerra.

Poema en tres actes basat e les poesies "Un amor. Uns carrers.", "Estampeta" i "No escric èglogues", d'en Vicent Andrés Estellés.



1a part. Preludi.
"“Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història,
un amor, un destí: perdura sense noms,
sols els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.
Uns benvolguts carrers, enllà per Quart de fora,
les baranes del riu, els bancs de l’Albereda,
aquells besos frenètics a la porta de casa,
una lenta tristesa que et recorria el cos,
o una alegria invicta, una delícia efímera
que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;
és ja una sola història, un amor, un destí.
Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,
aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.
Els amors fan l’amor, les històries la història.
Heus una vida ací. Les paraules terribles,
les paraules amables que ja no diu ningú,
que no sé qui va dir, que retornen anònimes,
i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense
Aquelles mans enceses, de vegades cruels,
d’altres vegades tendres; els moments d’estupor,
o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,
i una sang innocent entre unes cuixes llargues... "
("Un amor. Uns carrers").

2a. Part La violació.

"(...)les cames llargues d’adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l’estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com posar,
que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d’espases la sintaxi, d’arcàngels
durament inmutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me’n recorde,
els camions sinistres que duien l’estraperlo
L’home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa. "
("Estampeta" (fragment).

3a part. Epílog.

"No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
(...)
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.
("No escri èglogues" (fragment)

Primeres impressions01.

Aquesta nit he eixit amb Jacqueline, mon amour, així comença aquest llibre que porta el teu nom,...” l'inici de Sonets a Jacqueley, d'En Vicent Andrés Estellés. Han hagut blancs. Ara sé d'on vénen. Me pasa quan he de pensar en altres coses mentre declame. Se podria ir que perd el fil.
A les millors memoritizades, - les més antigues -, obviament no passa. M'he trobat amb un grup d'anglosaxons i he provat amb Sonets d'amor de Shakespeare. Un grup educadament me diuen que no que estan treballant. 4€. Un grup molt enrrollat me sugereixen improvisar. Records de Mallorca. Xiscot, glossador. Les masturbacions m'han vingut fenomenal per la diuresi : ja no estic orinant cada cinc minuts. Increïble però cert. Resulta que a aquesta edat, - 58 anys -, el conjunt vejiga-pròstata agraeix certa buidor espermàtica. Les declamacions me lleven la fam. L'stress me senta bé per estalviar menjar. No he d'oblidar Dante. Ni els mallorquins. Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes... Estic al·lucinant amb un DVD d'una editorial florentina sobre el pas del gòtic tardà al renaixement.