Record de Vicent.
Homenatge a Vicent Andrés Estellés.
(Adaptació per la performance de
Xisco Bernal dels poemes “Un entre tants”, “Els amants”, “El vi”, Sonets a Jacqueley, Animal de records i Flèrida (2) d’En V.A. Estellés.)
Sras i Srs aquí está Xisco Bernal, lleno de versos y el estómago vacío, por si alguno de vdes tiene a bien cambiarle un verso por un bocadillo o por un beso, - que no sólo del pan vive el hombre, ni la mujer -, mientras se piensan porqué cambiar si por un beso o por un bocadillo de queso les voy cantando los versos que traigo hoy para cambiar. Hoy los versos vienen de Burjassot, de un poeta que es
Un entre tants
Un poeta que diu que
No hi havia a València dos amants com nosaltres
feroçment s'estimem des del matí a la nit.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una terranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues adorables cames?
Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un poeta que diu que
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritus que venia
des de la nit, desde la nit fosca de la caverna.
Una solemnitat, un ritus que venia
des de la nit, desde la nit fosca de la caverna.
una litúrgia que encenia la taula,
que encenia la casa, que encenia la vida.
que encenia la casa, que encenia la vida.
Que diu
Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna lloc.
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna lloc.
O
Jacqueley mon amour, així comença aquest llibre que du el teu nom.
Vibren entre les sil·labes els teus pits. No m’ho digues. T’ho dic.
Aquest llibre és un llibre immensament trist, com ho fou la nit
que et vaig conèixer, jackeley, avances guiada per un déu tenebrós
i et veig i t’estime, i en veure’t estime el teu cos esvelt i és
benigne, aquella boca potser gran, cpom una ferida d’amor i els teus
ulls negres, plens d’ales, i els teus cabells oliosos i negres mai
no havia conegut la bellesa, diria amb paraules de shakespeare.
Un poeta del que sabem moltes coses però no pas la seua edat
” jo vaig naixer el dia que et vaig posar-te la ma
entre les cuixes al Metropol.
M’has preguntat qual és la meua edat;
tu has de saber molt be qual és la meua edat”.
I que diu
“Els diumenges hi havia la llibertat del ball,
ball suorós i espés, en el vell magatzem,
l’ambient irrespirable d’entrecuix i polles,
les brafades de sexe, els rots de llimonada,
aquells balls setmanals fomentats per les falles, (…)”
per les falles de la posguerra.
O també:
“Hi ha un orb, les mans del qual et saben de memòria,
coneixen de memòria les sinuositats
amables del teu cos, els febrils llocs secrets,
coneixen el volum dolç de la teua sina
i saben com extraure-li tota la seua música,
com en aquella frase, llarguíssima, mortal,
de certa simfonia –recorda’t- de Beethoven.”
Que diu :
La recatada gràcia dels Jardins dels Serrans,
quan el vespre era com un llençol eixugant-se
–de nit, hi havia allí la clandestinitat,
els homosexuals més pobres de València,
les prostitutes sense carnet, les “amateurs”-.
I que diu, finalment :
“Res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
Cante llavors distret, i raone amb l'oli cru i els productes de la terra.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada