divendres, 25 de novembre del 2011

Dos prólogos : W. Shakespeare & García Lorca.

Torne a poder veure els millors actors del cinema. Puc tornar a veure i a treballar diferents escenes d' Henry V de William Shakespeare en versió del gran actor y director Kenneth Charles Branagh.


Escena de la batalla d'Agincourt amb la fabulosa arenga del gran actor Kenneth Charles Branagh.

Pròleg :

[Henry V]




O for a Muse of fire, that would ascend

The brightest heaven of invention,

A kingdom for a stage, princes to act

And monarchs to behold the swelling scene!

Then should the warlike Harry, like himself,

Assume the port of Mars; and at his heels,

Leash'd in like hounds, should famine, sword and fire

Crouch for employment. But pardon, and gentles all,

The flat unraised spirits that have dared

On this unworthy scaffold to bring forth

So great an object: can this cockpit hold

The vasty fields of France? or may we cram

Within this wooden O the very casques

That did affright the air at Agincourt?

O, pardon! since a crooked figure may

Attest in little place a million;

And let us, ciphers to this great accompt,

On your imaginary forces work.

Suppose within the girdle of these walls

Are now confined two mighty monarchies,

Whose high upreared and abutting fronts

The perilous narrow ocean parts asunder:

Piece out our imperfections with your thoughts;

Into a thousand parts divide on man,

And make imaginary puissance;

Think when we talk of horses, that you see them

Printing their proud hoofs i' the receiving earth;

For 'tis your thoughts that now must deck our kings,

Carry them here and there; jumping o'er times,

Turning the accomplishment of many years

Into an hour-glass: for the which supply,

Admit me Chorus to this history;

Who prologue-like your humble patience pray,

Gently to hear, kindly to judge, our play.





Oh quien tuviese una musa de fuego.
que quisiera subir conmigo al deslumbrante cielo de la invención :
un reino por teatro, príncipes como actores,
y reyes contemplando el sublime escenario
Y entonces, el guerrerro Rey Enrique, tal como es,
vestiría la armadura de Marte, y sujetos a sus pies,
como una fiera jauría, el hambre, las espadas y el fuego,
se someterían para servirle.

Pero perdonadme todos,
perdonadme el simple y atrevido ingenio
que ha osado traer a estas indignas tramoyas
tan grande historia.

¿Cómo podría este pequeño  escenario albergar los vastos campos de Francia?
¿Cómo pordríamos meter en este pequeño círculo de madera la multitud de cascos galopantes que hicieron temblar hasta los mismos cielos de Agincourt?

Pero perdonadme de nuevo,
pues de estas tan grandes cosas se ha de encargar vuestra imaginación.
Han de ser vuestros pensamientos los que vistan a los reyes y los lleven de aquí para allá a través de los tiempos.
Ha de ser vuestra imaginación la que vierta en el pequeño vaso de una hora lo acontecido durante tanto tiempo .
Permitidme, os lo ruego,  ser el narrador de esta historia, y que a modo de prólogo, os pida humildemente vuestra paciencia, que escucheis con atención y juzqueis con generosidad…
¡nuestra obra!


COMEDIA SIN TITULO,  de Federico García Lorca
(Adaptación para la performance de Xisco Bernal)


Señoras y señores, hoy no voy a levantar el telón para distraerles con un juego de palabras amables, ni con un panorama donde aparece una casa en la que nada ocurre pero donde dirige el teatro todas sus luces para hacernos creer que la vida es eso. No. El poeta, esta noche, va a tener, no el gusto, sino el dolor de mostrarles un pequeño rincón de realidad.

Ver la realidad es difícil, mostrarla, mucho más. Es predicar en desierto.

Sobre todo a vdes, gentes de la ciudad, que vivís en la más pobre y triste de las fantasías, buscando caminos para no enterarse de nada. Cuando sopla el viento, para no entender lo que dice, acuden a los conciertos; para no ver los ríos de lágrimas  que bajan por las calles cubren de encajes las ventanas; para poder dormir tranquilos y acallar al perenne grillo de la conciencia, inventan las casas de caridad.

Esta noche la realidad empieza porque el autor no quiere que se sientan vdes en el teatro sino en la mitad de la calle. Y no quiere, por tanto, hacer poesía, ritmo o literatura, sino solo enviar un mensaje directo a sus corazones.

El autor sabe hacer versos, los ha hecho, a mi juicio, bastante buenos, y no es mal hombre de teatro, pero ayer me dijo que en todo arte había una mitad de artificio que le molestaba, y que no quería traer aquí el perfume de los lirios blancos o las columnas salomónicas turbias de palomas de oro.
El olor de los lirios blancos es agradable, pero yo prefiero el olor del mar. Yo podría decir que el olor del mar mana de los pechos de las sirenas, y mil cosas más, pero ahora lo que importa es que el mar sigue llamando desde sus costas en espera de nuevos náufragos, de nuevos ahogados. ¡Esto es lo que nos importa!

Pero, díganme, por favor. ¿Cómo puedo traer el olor del mar a ésta sala o inundar de estrellas el patio de butacas?

dilluns, 14 de novembre del 2011

Record de Vicent.



Record de Vicent.
Homenatge a Vicent Andrés Estellés.
(Adaptació per la performance de
 Xisco Bernal dels poemes “Un entre tants”, “Els amants”, “El vi”, Sonets a Jacqueley,  Animal de records i Flèrida (2) d’En V.A. Estellés.)

Sras i Srs aquí está Xisco Bernal, lleno de versos y el estómago vacío, por si alguno de vdes tiene a bien cambiarle un verso por un bocadillo o por un beso, - que no sólo del pan vive el hombre, ni la mujer -, mientras se piensan porqué cambiar si por un beso o por un bocadillo de queso les voy cantando los versos que traigo hoy para cambiar. Hoy los versos vienen de Burjassot, de un poeta que es

                                    Un entre tants
Un poeta que diu que

No hi havia a València dos amants com nosaltres
feroçment s'estimem des del matí a la nit.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una terranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues adorables cames?
Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiars.
                               Creue les nits. Evoque les baranes del riu.

Un poeta que diu que
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritus que venia
des de la nit, desde la nit fosca de la caverna.
una litúrgia que encenia la taula,
que encenia la casa, que encenia la vida.


Que diu
Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes.  Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna lloc.
O
Jacqueley mon amour, així comença aquest llibre que du el teu nom.
Vibren entre les sil·labes els teus pits. No m’ho digues. T’ho dic.
Aquest llibre és un llibre immensament trist, com ho fou la nit
que et vaig conèixer, jackeley, avances guiada per un déu tenebrós
i et veig i t’estime, i en veure’t estime el teu cos esvelt i és
benigne, aquella boca potser gran, cpom una ferida d’amor i els teus
ulls negres, plens d’ales, i els teus cabells oliosos i negres mai
no havia conegut la bellesa, diria amb paraules de shakespeare.

Un poeta del que sabem moltes coses però no pas la seua edat
 ” jo vaig naixer el dia que et vaig posar-te la ma
 entre les cuixes al Metropol.
 M’has preguntat qual és la meua edat;
tu has de saber molt be qual és la meua edat”.
I que diu 
Els diumenges hi havia la llibertat del ball,
ball suorós i espés, en el vell magatzem,
l’ambient irrespirable d’entrecuix i polles,
les brafades de sexe, els rots de llimonada,
aquells balls setmanals fomentats per les falles, (…)”

per les falles de la posguerra.

O també:
Hi ha un orb, les mans del qual et saben de memòria,
coneixen de memòria les sinuositats
amables del teu cos, els febrils llocs secrets,
coneixen el volum dolç de la teua sina
i saben com extraure-li tota la seua música,
com en aquella frase, llarguíssima, mortal,
de certa simfonia –recorda’t-  de Beethoven.”
Que diu :
La recatada gràcia dels Jardins dels Serrans,
quan el vespre era com un llençol eixugant-se
–de nit, hi havia allí la clandestinitat,
els homosexuals més pobres de València,
les prostitutes sense carnet, les “amateurs”-.

I que diu, finalment :
“Res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
Cante llavors distret, i raone amb l'oli cru i els productes de la terra.”








Égloga de Cristino y Febea (Villancico final)




Villancico final de la Égloga de Cristino y Febea, de Juan de la Encina (1,61) :
(Adaptación per la performance de Xisco Bernal, se ha de recitar como una canción, se ha de inventar una melodía que se resuelva en el estribillo. Poema absolutamenmte lorquiano.)


Torna ya pastor en ti,          
torna ya en tu sentido,            
que vienes embelesado.     
                                     

¡Tan linda zagala he visto      
Que es por fuerza estar pasmado!   


Parte conmigo el cuidado.
(tono más bajo)                             
Dime, ¿quién te perturbó?              
(tono más bajo)   

¡No me lo preguntes, no!                

(ascendiendo, imperativo)
Pues que saber no te mengua,          
Da razón de tu razón.                       
(resignado)
¡Al más sabio falta lengua                 
Viendo tanta perfección!                 

Cobra, cobra corazón.
 (el estribillo más difícil,
predispone el final)                                                       
Dime, ¿quién te perturbó?                 

¡No me lo preguntes, no!                    

¿Es quizás, soncas, Pascuala?              
Cuido que debe ser ella.                      

¡A la fe, es otra zagala                          
Que relumbra más que estrella!             

¡Asmado vienes de vella!                      
Dime, ¿Quién te perturbó?                   

¡No me lo preguntes, no!                       


                Fin

-         Esa tal, según que veo,
¡vayan al cielo a buscalla!
Es tan alta, que el deseo
no se atreve a desealla.

-         Porque te ayude a alaballa,
Dime, ¿quién te perturbó?
                                ¡No me lo preguntes, no!

Notas :

Nota 1 :


"La segunda etapa comprende las tres piezas publicadas después de 1507; esto es, la Égloga de Fileno, Zambardo y Cardonio, la Égloga de Cristino y Febea, y la Égloga de Plácida y Vitoriano (más).

Nota 2 :


Es muy interesante estudiar el orígen de este villancico antiguo - nada que ver con el moderno a excepción del nombre - y su relación con la jarcha árabe (más).

Bibliografía.-
1.- Teatro Renacentista.ed. de Alfredo Hermenegildo, Espasa-Calpe, 1990, Madrid, (T tea Biblio Burjassot).