Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xisco Bernal.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xisco Bernal.. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de febrer del 2011

Performance sobre “La Eneida (I)” Libro I de Virgilio.



Performance “La Eneida-Oración”, de Virgilio.
Adaptación de Xisco Bernal.



(Como Vigilio, vestido blanco romana. Corona de laurel.Asertivo, aunque dulce.)
Canto las terribles armas de Marte y el varón que huyendo Libro I,1
de las riberas de Troya por el rigor del los hados,
pisó primero la Italia y las playas lavinias.

Largo tiempo anduvo errante por tierra y por mar,
arrastrado por el impulso de los dioses y el furor de la rencorosa Juno.

Mucho padeció en la guerra antes de edificar la Gran Ciudad
y llevar sus dioses al Lacio, de donde vienen el linaje latino
y las murallas de la orgullosa Roma.

Musa, recuérdame por qué causas, dime que numen
fue agraviado, cual fue la ofensa por la que la que Juno,
la reina de los dioses, impulsó a Eneas,
varón ilustre por su piedad a afrontar tantas desventuras.
¿Qué tan grandes iras caben en los pechos celestes?

(Como Eneas, vestido con armadura de guerra - oculta bajo el vestido romano - y yelmo troyano.)
«¡Oh tres y cuatro veces venturosos aquellos que tuvieron la suerte I,94.
de morir a la vista de sus padres bajo las altas murallas de Troya!
Más me hubiera valido a mí sucumbir en aquellos campos
y entregar mi alma a golpe de diestra, allí donde Héctor
yace traspasado por la lanza de Aquiles;

¡Allí donde el violento Simunte arrastra bajo sus ondas
tantos escudos arrebatados y tantos yelmos
y tantos cuerpos de guerrerros troyanos!
¿No hubiera sido mejor allí..., haber sucumbido con ellos?»

Esto meditaba Eneas cuando dijo:
«¡Oh compañeros! ¡Oh vosotros que habéis I,199
arrostrado conmigo tan grandes trabajos!
Un dios pondrá término también a los que ahora pasamos.

Habéis sufrido la rabia del mar de Escila,
de sus resonantes y profundos escollos.
Habéis probado también la roca de los Cíclopes.
¡Recobrad el ánimo y deponed el triste miedo!
¡Algun día no lejano nos será grato recordar estas penas!

Corriendo diversa suerte, atravesando los mayores peligros
nos encaminamos al Lacio, donde los hados nos prometen
sosegado asiento. Allí resucitará Troya.
¡Armaos de valor y conservaos para la fortuna!»

Aunque oprimido por estas grandes preocupaciones,
simula Eneas en su rostro la esperanza
y encierra en su pecho un profundo dolor.

dimecres, 14 d’abril del 2010

To be or not to be.



Hamlet, de William Shakespeare.
(performance por Xisco Bernal)

Sras y sres, esta noche vamos a escuchar el famoso monólogo “To be or not to be”, efectivamente (señalando a alguien con la mirada), Hamlet de William Shakespeare. Pero antes quiero hacerles una pequeña reflexión sobre una revolución silenciosa y absolutamente reaccionaria que nos va cambiando, en voz baja los nombre de las cosas y por tanto las ideas y hasta la historia del arte.

Todos conocemos una pintura central en la historia del arte contemporáneo. "Las señoritas de Aviñón" de Pablo Picasso. Todos hemos visto alguna vez el famoso "Pensador" de Rodin, que hace poco estuvo en València. Y también conocemos "La Divina Comedia" de Dante. Cierto?

Pues bien, ninguna de estas obras de arte se llama con el nombre que le puso su autor. Las señoritas eran las prostitutas, El Pensador era El Poeta – que Rodin hizo precisamente pensando en Dante -, y la Comedia era así simplemente, La Comedia, sin nada de divina.

Con Hamlet ocurre algo parecido. ¿Qué quiere decir que la conciència nos hace cobardes a todos? ¿O que la reflexión empalidece el impulso de nuestras acciones? Hamlet no es el personaje melancólico que se nos propone sino todo lo contario, un revolucionario.

Que dice...

Ser o no ser, esa es la questión.
Saber si es para el alma más noble sufrir
pedradas y flechazos de la ultrajante fortuna
o tomar las armas contra un mar de dudas,
y en la lucha darles fin.
Morir : dormir.
Nada más; y como un sueño decir : se acabaron
los dolores del corazón y los miles de males naturales,
herencia de éste trozo de carne. Éste es un final
fervientemente deseado.

Morir, dormir;
dormir; tal vez soñar, sí! aquí está el problema.

Y en éste dormir de la muerte, qué sueños podran sobrevenir
privados ya de éste mortal despojo.

Reflexionemos :ésto es
lo que da a las calamidades tan larga vida.

Pues ¿quién soportaría el látigo y el insulto de la historia,
los agravios del tirano, la burla del orgulloso,
las penas del amor menospreciado, la lentitud de la justicia,
la insolencia de la burocracia, las burlas
que el paciente de los más indignos recibe,
si uno mismo pudiera arreglar cuentas
con un el filo de un puñal?

Quien aguantaría cargas
gimiendo y sudando bajo el peso de la vida
sino es por ese algo que hay después de la muerte
el país desonocido de cuyas fronteras
ningún viajero regresa, desconcierta la voluntad
y nos hace luchar contra los males que tenemos cerca
en vez de volar a pelear con otros desconocidos?

Conclusión, ¡la conciencia nos hace a todos cobardes!

Y así el brillo original de la decisión
se debilita por la palidez del pensamiento,
y las empresas de gran entidad y empuje
a causa de ésto se disuelven.
y pierden hasta el nombre de acción.

Ah, se me olvidaba, si yo fuera un poquito como Almodóvar, también apoyaría al juez Garzón. pero yo soy de los que sufren la inutilidad de la justicia que deja en libertad a violadores y ladrones todos los días en todos los juzgados de España.

dimecres, 10 de març del 2010

Romance sonámbulo de F. García Lorca



ROMANCE SONÁMBULO.

A Gloria Giner
y a Fernando de los Ríos.

Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar
y el caballo en la montaña.

Con la sombra en la cintura
ella sueña en su baranda,
verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.

Verde que te quiero verde.
Bajo la luna gitana,
las cosas le están mirando
y ella no puede mirarlas.

*

Verde que te quiero verde.
Grandes estrellas de escarcha,
vienen con el pez de sombra
que abre el camino del alba.

La higuera frota su viento
con la lija de sus ramas,
y el monte, gato garduño,
eriza sus pitas agrias.

¿Pero quién vendrá? ¿Y por dónde...?
Ella sigue en su baranda,
verde carne, pelo verde,
soñando en la mar amarga.

*

Compadre, quiero cambiar
mi caballo por su casa,
mi montura por su espejo,
mi cuchillo por su manta.
Compadre, vengo sangrando,
desde los montes de Cabra.
Si yo pudiera, mocito,
ese trato se cerraba.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.
Compadre, quiero morir
decentemente en mi cama.
De acero, si puede ser,
con las sábanas de holanda.
¿No ves la herida que tengo
desde el pecho a la garganta?

Trescientas rosas morenas
lleva tu pechera blanca.
Tu sangre rezuma y huele
alrededor de tu faja.
Pero yo ya no soy yo,
ni mi casa es ya mi casa.

Dejadme subir al menos
hasta las altas barandas,
dejadme subir, dejadme,
hasta las verdes barandas.
Barandales de la luna
por donde retumba el agua.

*

Ya suben los dos compadres
hacia las altas barandas.
Dejando un rastro de sangre.
Dejando un rastro de lágrimas.

Temblaban en los tejados
farolillos de hojalata.
Mil panderos de cristal,
herían la madrugada.

*

Verde que te quiero verde,
verde viento, verdes ramas.

Los dos compadres subieron.
El largo viento, dejaba
en la boca un raro gusto
de hiel, de menta y de albahaca.

¡Compadre! ¿Dónde está, dime?
¿Dónde está mi niña amarga?

¡Cuántas veces te esperó!
¡Cuántas veces te esperara,
cara fresca, negro pelo,
en esta verde baranda!

*

Sobre el rostro del aljibe
se mecía la gitana.
Verde carne, pelo verde,
con ojos de fría plata.
Un carámbano de luna
la sostiene sobre el agua.

La noche su puso íntima
como una pequeña plaza.
Guardias civiles borrachos,
en la puerta golpeaban.

Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar.
Y el caballo en la montaña.

Federico García Lorca
2 de agosto de 1924

dimarts, 15 de desembre del 2009

Je ne suis seulement amoureux de Marie, Ronsard.


I com anávem a oblidar Pierre de Ronsard?


Aquest poema presenta un sexe lèsbic, d'arrel maculina. Un dels meus entreteniments favorits.

Je ne suis seulement amoureux de Marie.
Je ne suis seulement amoureux de Marie,
Anne me tient aussi dans les liens d'Amour,
Ore l'une me plaît, ore l'autre à son tour :
Ainsi Tibulle aimait Némésis, et Délie.

On me dira tantôt que c'est une folie
D'en aimer, inconstant, deux ou trois en un jour,
Voire, et qu'il faudrait bien un homme de séjour,
Pour, gaillard, satisfaire à une seule amie.

Je réponds à cela, que je suis amoureux,
Et non pas jouissant de ce bien doucereux,
Que tout amant souhaite avoir à sa commande.

Quant à moi, seulement je leur baise la main,
Les yeux, le front, le col, les lèvres et le sein,
Et rien que ces biens-là d'elles je ne demande.

dilluns, 14 de desembre del 2009

Diáleg amb el seu membre, d'En Vicent Andrés Estellés.


Aquesta setmana prepare un preciòs poema del llibre "Versos per a Jackeley", Obra completa,Vol, 7, Eliseu Climent editor, VLC : "Diáleg amb el seu membre, d'En Vicent Andrés Estellés.
Aprofite per introduir alguna informació que pot ser interessant per la comprensió del poema:



És un poema desvergonyit i obscè, medicina necessària per aquesta societat obscena, desvergonyida, hipòcrita i mojigata que no sap què dir de la sexualitat dels nostres jòvens. Especialment de les nostres jòvens.


Diálegs amb el seu membre, d'En Vicent Andrés Estellés.












Diálegs amb el seu membre, d'En Vicent Andrés Estellés.



I

de vegades, ara, encara t'excites i irrites et dreces
i no és com abans i tu i jo ho sabem, i no hi ha un amor
de cuixes obertes o de boca càlida. et veig, alié.
també tu demanes una llibertat o mort que no arriba!
em fas companyia i t'ho agraesc. per les nits de sobte
un punt m'inquietes; i torna la pau, trista, apegalosa.

II

¿amb qui parlaria, sinò fos amb tu, oh fosc i apacible?
et veig com un gos dormint entre uns pèls, una intimitat.
només parle amb tu, nu com em veig ara, isolat i vell.

III

condemnats a la mateixa pena, tu i jo, condemnats
a la mateixa dissort, arrosegant-te a tu o arrossegant-me
tu a mi, sempre junts per la vida, sempre lligats l'un a
l'altre, membre, cor de la vida, amb el qual enraone.

IV

he intentat un altre cop el plaer. m'he acariciat
amb les dues mans l'engonal, he recordat els dies
passats, m'he posat un dit al forat del cul. semblava
que se'm dreçava el membre, i en prende'l a la
meua mà per tal d'niciar una masturbacio s'ha
empetitit, i mire el dia amb una gran tristesa,
amb un sentiment de culpabilitat com mai no l'havia
vist, ací, assegut a la vora del llit.

V

avui et veia tan resplendent, com mai no fores, et veia
dreta i esvelta, graciosa, amb els pits menuts i erectes,
amb el ventre llis, les cuixes arrodonides per un amor,
mig oberta l boca i entre les cuixes el grapat de
safrà negre. he sentit el tristíssim desig de mastrubar-me,
pensant-te, pensant-me viu d'alguna manera. vius
o vivies amb un bon amic meu, però això no era obstacle, i he
iniciat la fosca feina, les meus mans a l'engonal.
he penat ue emm besaves,que m'estimaves, que almeu bon
amic no li era enutjós, i he pensat els teus malucs entre
les meues mans, la teua boca dessota lameua, el trau del
teu entrecuix sota la meua mà i ets tu qui em masturbaves,
lentament i segura, eficaç, sense deixar mai de besar-me,
de fer-me petites coses amb la llengua. després he deixat
el meu tristísim afer i heplorat. rápidament el meu membre
s'havia encogit, havia retornat al seu posat habitual, i
damunt d'ell plorava jo i era inútilque pensàs a prop de mi
la gràcia inconcebible del teu pubis.



si de vegades et mire flàccid, ocell mullat,
no sé què dir-te, car no em contestes, jeus en silenci
tot arrupit, un munt de pena, cendra castíssima.

VI

oh gruta de pèls i nacre, oh llavis secrets
on jo enfonsava la meua boca i la meua llengua
penetrava pètals i tu t'estremies dessota la meua
boca. agenollat entre les teus cames obertes,
m'oferies el sexe i jo ell penetrava amb la llengua profunda
com si m'abocàs a un corrent amb set, i veia crèixer,
tibant, en sentir el plaer, el teu ventre, dur, mentre
dalt els teus dits acariciaven els mugrons impacients.
una i altra vegada llpava el teu cau secret, una i
altra vegada volia mñes llengua per endinsr-la al
teu ventre profund. oh clítori, oh tendra, oh casta
ajaguda al teu llit, agafant-me amb les mans el
cap per tal que no deixàs la pràctica dolça, oh tu,
que ara tristament enyore vessada al teu tálem.



Bibliografia.
Andrés Estellés, V., 1982, Versos per a Jacqueley, Obra Completa vol. 7è, Eliseu Climent ed.,València, pp.263-272.

dilluns, 28 de setembre del 2009

Un poema d'amor de postguerra.

Poema en tres actes basat e les poesies "Un amor. Uns carrers.", "Estampeta" i "No escric èglogues", d'en Vicent Andrés Estellés.



1a part. Preludi.
"“Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història,
un amor, un destí: perdura sense noms,
sols els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.
Uns benvolguts carrers, enllà per Quart de fora,
les baranes del riu, els bancs de l’Albereda,
aquells besos frenètics a la porta de casa,
una lenta tristesa que et recorria el cos,
o una alegria invicta, una delícia efímera
que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;
és ja una sola història, un amor, un destí.
Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,
aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.
Els amors fan l’amor, les històries la història.
Heus una vida ací. Les paraules terribles,
les paraules amables que ja no diu ningú,
que no sé qui va dir, que retornen anònimes,
i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense
Aquelles mans enceses, de vegades cruels,
d’altres vegades tendres; els moments d’estupor,
o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,
i una sang innocent entre unes cuixes llargues... "
("Un amor. Uns carrers").

2a. Part La violació.

"(...)les cames llargues d’adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l’estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com posar,
que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d’espases la sintaxi, d’arcàngels
durament inmutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me’n recorde,
els camions sinistres que duien l’estraperlo
L’home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa. "
("Estampeta" (fragment).

3a part. Epílog.


"No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
(...)
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.
("No escri èglogues" (fragment)