Un poema d'amor de postguerra.

Poema en tres actes basat e les poesies "Un amor. Uns carrers.", "Estampeta" i "No escric èglogues", d'en Vicent Andrés Estellés.



1a part. Preludi.
"“Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història,
un amor, un destí: perdura sense noms,
sols els noms d’uns carrers, l’amor, el sol amor.
Uns benvolguts carrers, enllà per Quart de fora,
les baranes del riu, els bancs de l’Albereda,
aquells besos frenètics a la porta de casa,
una lenta tristesa que et recorria el cos,
o una alegria invicta, una delícia efímera
que ara retorna intacta... Tot retorna, agrupant-se;
és ja una sola història, un amor, un destí.
Carrers de Sant Vicent, de la Mar, de la Pau,
aquelles nits d’hivern, aquelles nits d’estiu.
Els amors fan l’amor, les històries la història.
Heus una vida ací. Les paraules terribles,
les paraules amables que ja no diu ningú,
que no sé qui va dir, que retornen anònimes,
i em donen un sentit. Tot ho recorde, ho pense
Aquelles mans enceses, de vegades cruels,
d’altres vegades tendres; els moments d’estupor,
o aquells moments amb el fulgor dels homicidis,
i una sang innocent entre unes cuixes llargues... "
("Un amor. Uns carrers").

2a. Part La violació.

"(...)les cames llargues d’adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l’estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com posar,
que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d’espases la sintaxi, d’arcàngels
durament inmutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me’n recorde,
els camions sinistres que duien l’estraperlo
L’home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa. "
("Estampeta" (fragment).

3a part. Epílog.

"No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
(...)
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.
("No escri èglogues" (fragment)

Patricia: "Me jodieron viva".

He conegut aquesta nit a Patricia. No use ací la meua norma habitual de no usar noms propis.
-Te animas?
Li vaig preguntar mentre miraven tots dos un partit de futbol femení. Ella mirava amb un ulls de manera especial.
- Yo he jugado en un equpo de futbol femenino. Y allí también.
Me diu mostrant-me un camp de gespa artificial que hi havia al costat. Això no té res de particular si no fos perquè la seua mirada amagava la frustració de tota una vida.
- Me jodieron viva.
Me diu després d'explicar-me com dues defensores de l'equip contrari li provocaren una rotura de menisc i lligaments que la va apartar per a sempre del futbol. Xarrarem una estona. Jo anava a Pont de fusta a agafar el metro. El vaig agafar a Sagunt. M'haguera agradat no agafar-lo aquella nit.No es compasió. Sent un especial atractiu cap la gent que ha de lluitar amb una discapacitat. Podríem dir els lluitadors en general. M'agrada la gent 'amb defecte' dic moltes vegades.Però els que han lluitar contra el seu propi cos o contra sí mateixos m'atrauen especialment. A Ontinent vag tindre una bona amiga a la cadira de rodes. Fins que el seu complexe d'inferioritat va poder més que jo. Qué voldrá aquest de mí? Patricia t'haguera proposat anar al llit aquella nit si no fos perquè me podries interpretar malament. No es pot evitar. Te fan sentir diferent. Menos que els demés. I això te canvia la vida més que no la lesió.
- Como te llamas?
Me va preguntar.
Una besada més afectuosa de lo normal en aquests casos. I un buid més gran conforme anáven separant-mos.
-Adios Patricia. Ánimo.
Un apretó de má. Un afecte que continua. Pense en ella. No es pot dir que caminava coixa. Féia un moviment graciòs. M'haguera agradat continuar amb ella per compartir i beneir la seua soledat. Posiblement la seua discriminació.
Me jodieron viva. Mai havia sentit aquestes paraules en directe. Una besada que te done tot el que pot donarla vida de bo. Adéu amiga. Adéu lluitadora. El meu record més afectuós.

García Lorca i jo.

Dimarts, 22.09.2009.

I al telediari anuncien que ja s'estan portant a terme els treballs per a l'apertura de la fosa en descansen els restes del meu i per tants estimat poeta García Lorca. I d'altre herois de la llibertat. I aquest nit, dintre d'uns minuts s'acaba l'estiu. I jo li dic al meu estimat :

“ Shal I compare thee to a summer's day?
Thou art more lovely and temperate.
Rough winds do shake the darling buds of May,
and summer's lease hath all too short a date :

sometime too hot the eye of heavens shines,
And often in his gold complexion dimm'd;
And every fair from fair sometimes decline,
By chance o nature's changing course untrimm'd;

But thy eternal summer shall not fade,
Not lose possesion of that fair thou owest;
Not shall Death brag thou wander'st in his shade,

When in eternal lines to time thou grow'st :
So long as men can breathe, or eyes can see
So long live this, and gives life to thee.”

No els dic jo aquests sonets sinò Shakespeare. Que si t'haguera conegut estarien a tú dedicats, la més bella de les criatures. Jo el diré però aquest cap de setmana a València en la teua memòria. I amb aquesta dolcíssima companya comence també els primers minuts d'aquesta suau, nostàlgica i plujosa tardor. Potser siga la tardor de la meua soledat. Hi ha una sireneta alacantina gelosa de la meua soledat i que vol compartir amb aquest pobre artista penes i alegries. I jo amb ella i amb tres criatures que va alumbrar i donar la vida i ara me vol donar la felicitat més gran de compartir-les també.

Per aquest cap de setmana : Vals 74.

Andrés Estelléś,V., 1982, Vals 74, en "Versos per a Jacqueley", Obra Completa Tomo 7, p. 100, Eliseu Climent, Editor, VLC.(fragment)

Jacqueley, t'escriuria un poema indigne,
absolutament i rigorosament indigne.
enumeraria
sense gosar tocar-los ni amb la punta dels dits
tots els teus bens
la teua molt luminosa juventut
aquelles ganes de ballar que sempre tenies
els teus ulls preciosos tan negres i tan grans
l'ala gran de la teua cabellera negra i oliosa
le teues mans colpejant-te les cuixes
tatatata
el tros d'espatla o de cul que se't veia en asseure't
la rara vibració del teus pits incipients

perquè estic amarg
perquè estic molt amarg per tu
perquè estic molt amarg per la teua juventut
perquè estic molt amarg pels teus setze anys
perquè estic molt amarg per veure't fumar del que et
donaven o del que prenies d'uns llavis
perquè estic molt amarg perquè et convidassen a
taronjada
perquè estic molt amarg per le teua indicent alegria
tan pura
tatata
perquè estic molt amarg per les teues ganes de ballar
perquè estic molt amarg pels teus ulls humits en
acomiadar-nos
perquè estic molt amarg per la teua càlida besada filial
perquè estic molt amarg per aquell tuguri infecte
perquè estic molt amarg per la teua caracas
perquè estic molt amarg per haver-te conegut una nit
de dissabte en allò que en déieu el club español
molt amarg Jcqueley, molt amarg
molt amarg en veure la paternal imbecilitat
diplomàtica amb que et prenia el rostre o la cintura
molt amarg d'aquella indigna borratxera tan diplomàtica
molt amarg d'aquelles mans brutes i senils que et
temptaven els teus béns preciosos

(molt amarg) perquè estic de daltabaix cobert d'una vergonya que
no és meua.
i és meua
malgrat tot.

Poesia al Carrer.

El sonet 129 parla dels mals de la luxùria:
"(...)tots saben això sobradament
ningú pot estar-se d'aquest paradís que porta els hòmens a l'infern."
Jo no tinc la solució però crec que será difícil si continuem confonent el conreu amb la collita.El conreu dura tot l'any. La fruita se cull en un dia.

Dilluns, 21.09.2009.
I comence aquesta setmana amb els Sonets d'Amor de Shakespeare. No però com al llarg de molts anys per disfrutar-los. Sinò per estudiar-los, per patir-los. Deprés per parir-los. O cagar-los tan se val. Públicament. Me sent veritablement emocionat. Cada poeta te transforma d'una manera, L'Estellés amb el seu sexe desenfadat, groller i lliure. García Lorca amb el seu que va caure en un pou i s'hi va ofegar , - “(...)sobre el agua del aljibe se mecía la gitana, pelo verde verde carne con ojos de fría plata (...)”-. I ara Shakespeare que m'oferirá la síntesi de l'amor barroc. L'amor amb artifici. L'amor com a creació artística, - amb la seua part d'artifici -. I el sexe sense distinció de sexe. Amor homosexual , “Llegir els cent vint-i-set primers com una expressió d'amor homosexual (...)(1,19). El menage a trois com diu Salvador Oliva, - el traductor de la infame versió catalana que seguesc -. menage a trois que hi és més exactament l'expressió de la síntesi de l'amor que no pot ni ha de diferenciar el gènere de l'objecte del desig - “(...) no me queda tiempo para pensar si es hombre o mujer o niño, sino para ver que me gusta con un alegrísimo deseo”, El Público, Federico Garcá Lorca, Cuadro V -.

Retome l'estiu de 2003 quan escrivia “: estiu de 2003 o el somni d'una nit d'estiu feta realitat” al costat d'una traducció de l'Estellés :

“de tu antiguo quehacer tan aplicado tan obstinado
tan dulce también, únicamente te sirve ya aquella
costumbre de enlatar unas sensaciones unos recelos un temor
una vaga esperanza en sólo catorce rayas nada más.”

Ara recorde com acaba “Shakespeare in love”: “(...)será posible que un obra de teatre acabe representant una història de amor verdadera?”

És com trobar-se amb un vell amic o millor, amb una amant que secretament t'ha estimat i t'ha esperat durant sis anys, sense dir res a ningú. I que a la primera nit te mostra fotos i records. Dibuixos, parides del temps passat.

M'adonat a hores d'ara que una má estranya m'ha portat vora aquests sonets tot just l'any del IV centenari de la seua publicació allà pel 1609. Diuen que com a conseqüència d'una gran pesta varen tancar els teatres i Shakespeare s'hi dedicà finalment als poemes. A hores d'ara el virus H1A1, - gripe A -, també ens amenaça. I amenaça el teatres.

“The sensual betrayal by the "dark lady" counterpoints the spiritual betrayal by the young man. With the woman (whose historical identity is unknown) the poet's feelings of "betrayal" are feral and visceral, and gratification of his lust is mixed with an addict's remorse. As in King Lear, Shakespeare sometimes makes the point with distastefully literal dirt: but for Shakespeare literal is lower. Lust is a painful but self induced humiliation that worsens the spiritual anguish of disillusionment and mortality. The poet is not only betrayed by the youth's vicious character: he is betrayed by his own. Most important, the "dark lady" characterizes a merely sexual desire, which clarifies the difference between carnal hunger and the idealistic longing that reached out to the "fair youth."(3)



Bibliografia:
1.- Els Sonets, versió en prosa i poesia de Salvador Oliva, edició bilingüe, 2002, Edicions 62, BCN.
2.- Shakespeare, poesía completa, traducció de Auad, Fátma i Mañé, Pablo, 1992, Ediciones 29, BCN.
3.- http://www.handprint.com/SC/SHK/sonnets.html
.

Primeres impressions01.

Aquesta nit he eixit amb Jacqueline, mon amour, així comença aquest llibre que porta el teu nom,...” l'inici de Sonets a Jacqueley, d'En Vicent Andrés Estellés. Han hagut blancs. Ara sé d'on vénen. Me pasa quan he de pensar en altres coses mentre declame. Se podria ir que perd el fil.
A les millors memoritizades, - les més antigues -, obviament no passa. M'he trobat amb un grup d'anglosaxons i he provat amb Sonets d'amor de Shakespeare. Un grup educadament me diuen que no que estan treballant. 4€. Un grup molt enrrollat me sugereixen improvisar. Records de Mallorca. Xiscot, glossador. Les masturbacions m'han vingut fenomenal per la diuresi : ja no estic orinant cada cinc minuts. Increïble però cert. Resulta que a aquesta edat, - 58 anys -, el conjunt vejiga-pròstata agraeix certa buidor espermàtica. Les declamacions me lleven la fam. L'stress me senta bé per estalviar menjar. No he d'oblidar Dante. Ni els mallorquins. Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes... Estic al·lucinant amb un DVD d'una editorial florentina sobre el pas del gòtic tardà al renaixement.