García Lorca i jo.

Dimarts, 22.09.2009.

I al telediari anuncien que ja s'estan portant a terme els treballs per a l'apertura de la fosa en descansen els restes del meu i per tants estimat poeta García Lorca. I d'altre herois de la llibertat. I aquest nit, dintre d'uns minuts s'acaba l'estiu. I jo li dic al meu estimat :

“ Shal I compare thee to a summer's day?
Thou art more lovely and temperate.
Rough winds do shake the darling buds of May,
and summer's lease hath all too short a date :

sometime too hot the eye of heavens shines,
And often in his gold complexion dimm'd;
And every fair from fair sometimes decline,
By chance o nature's changing course untrimm'd;

But thy eternal summer shall not fade,
Not lose possesion of that fair thou owest;
Not shall Death brag thou wander'st in his shade,

When in eternal lines to time thou grow'st :
So long as men can breathe, or eyes can see
So long live this, and gives life to thee.”

No els dic jo aquests sonets sinò Shakespeare. Que si t'haguera conegut estarien a tú dedicats, la més bella de les criatures. Jo el diré però aquest cap de setmana a València en la teua memòria. I amb aquesta dolcíssima companya comence també els primers minuts d'aquesta suau, nostàlgica i plujosa tardor. Potser siga la tardor de la meua soledat. Hi ha una sireneta alacantina gelosa de la meua soledat i que vol compartir amb aquest pobre artista penes i alegries. I jo amb ella i amb tres criatures que va alumbrar i donar la vida i ara me vol donar la felicitat més gran de compartir-les també.