Patricia: "Me jodieron viva".

He conegut aquesta nit a Patricia. No use ací la meua norma habitual de no usar noms propis.
-Te animas?
Li vaig preguntar mentre miraven tots dos un partit de futbol femení. Ella mirava amb un ulls de manera especial.
- Yo he jugado en un equpo de futbol femenino. Y allí también.
Me diu mostrant-me un camp de gespa artificial que hi havia al costat. Això no té res de particular si no fos perquè la seua mirada amagava la frustració de tota una vida.
- Me jodieron viva.
Me diu després d'explicar-me com dues defensores de l'equip contrari li provocaren una rotura de menisc i lligaments que la va apartar per a sempre del futbol. Xarrarem una estona. Jo anava a Pont de fusta a agafar el metro. El vaig agafar a Sagunt. M'haguera agradat no agafar-lo aquella nit.No es compasió. Sent un especial atractiu cap la gent que ha de lluitar amb una discapacitat. Podríem dir els lluitadors en general. M'agrada la gent 'amb defecte' dic moltes vegades.Però els que han lluitar contra el seu propi cos o contra sí mateixos m'atrauen especialment. A Ontinent vag tindre una bona amiga a la cadira de rodes. Fins que el seu complexe d'inferioritat va poder més que jo. Qué voldrá aquest de mí? Patricia t'haguera proposat anar al llit aquella nit si no fos perquè me podries interpretar malament. No es pot evitar. Te fan sentir diferent. Menos que els demés. I això te canvia la vida més que no la lesió.
- Como te llamas?
Me va preguntar.
Una besada més afectuosa de lo normal en aquests casos. I un buid més gran conforme anáven separant-mos.
-Adios Patricia. Ánimo.
Un apretó de má. Un afecte que continua. Pense en ella. No es pot dir que caminava coixa. Féia un moviment graciòs. M'haguera agradat continuar amb ella per compartir i beneir la seua soledat. Posiblement la seua discriminació.
Me jodieron viva. Mai havia sentit aquestes paraules en directe. Una besada que te done tot el que pot donarla vida de bo. Adéu amiga. Adéu lluitadora. El meu record més afectuós.