Dante Alighieri i l'amor.

“Avui les porte un petit tresor. Un petit tresor en forma de versos en llengua italiana
del segle XII. Uns versos de Dante Alighieri.Un petit tresor amb forma de clau. D'una clau que obre alhora tres panys.

Una es la porta que ens condueix a les llengues romàniques que nosaltres, els llatins, parlem avui en dia.  

Una altra porta hi és la que ens conduex cap l'status de la dona tal com existeix a la nostra societat.

I una tercera porta hi és la que ens obre el camí cap el sentiment de l'amor.(1).

Les dos primeres portes queden magistralment obertes per Dante en aquestes línies de La Vida Nuova:

“E lo primo che cominció a dire si comme poeta volgare si mosse però che vole fare intendere le sue parole a dona a la quale era malagevole d'intendere le versi latini” ( La Vida Nuova, XXV,6).

La tercera porta s'obre poèticament amb el cant XIX del Il Paradiso que vaig a recitar per vostés.


Parea dinanzi a me con l'ali aperte
la bella image che nel dolce frui
liete facevan l'anime conserte; 3

parea ciascuna rubinetto in cui
raggio di sole ardesse sì acceso,
che ne' miei occhi rifrangesse lui. 6

E quel che mi convien ritrar testeso,
non portò voce mai, né scrisse incostro,
né fu per fantasia già mai compreso; 9

ch'io vidi e anche udi' parlar lo rostro,
e sonar ne la voce e «io» e «mio»,
quand' era nel concetto e 'noi' e 'nostro'. 12

(E cominciò: «Per esser giusto e pio
son io qui essaltato a quella gloria
che non si lascia vincere a disio; 15

e in terra lasciai la mia memoria
sì fatta, che le genti lì malvage
commendan lei, ma non seguon la storia».)18

Così un sol calor di molte brage
si fa sentir, come di molti amori
usciva solo un suon di quella image. 21

Ond' io appresso: «O perpetüi fiori
de l'etterna letizia, che pur uno
parer mi fate tutti vostri odori, 24

solvetemi, spirando, il gran digiuno
che lungamente m'ha tenuto in fame,
non trovandoli in terra cibo alcuno. 27

Entre aquests versos Dante va conformant-s'hi alhora un idioma i una nova forma d'amar : el sentiment amoròs tal com avui el coneixem. 'Concentrat' i dirigit cap una persona, la persona amada. Segons aquesta hipòtesi la primera expresió d'aquesta forma moderna del sentiment amoròs va ser «l'amor cortès». L'amor expressat pels joglars i trobadors del segle X en la Provenza de la Llengua d'Oc.

Dante continuà la tasca dels trobadors en la llengua italiana amb les aportacions del «notaris» de l'Escola Siciliana. I continuarà donant forma amb els seus versos al sentiment amoròs modern i alhora a la llengua italiana moderna.

Els seu versos ténen encara un semàntica polifacètica, un significat confús per nosaltres, -en realitat la poesia hauria de ser sempre així, pionera del llenguatge -. És per això que aquesta hipòtesi incloeix una important vessant filològica. Val a dir, l'amor engendrat per la paraula poètica. Més exactament pel pensament poètic vulgar, el romance del s.X en l'arc mediterrani occidental.

Notes.
(1) En referència a aquesta estranya sinergia – el meu amic Gentile posiblement diria sinestèsia -, entre la invenció de la paraula vulgar i l'amor tenim a Brunetto Latini, humanista i mestre de Dante, del què diu la Wikipedia :“Brunetto mette in evidenza il rapporto tra gli studi di grammatica (latino) e di retorica e la filosofia amorosa cortese, gettando le basi degli interessi speculativi del futuro Dante. (http://it.wikipedia.org/wiki/Dante_Alighieri).
(2) "Entre a Pintura e a Poesia: o nascimento do Amor e a elevação da condição feminina na Idade Média."